Donades les expectatives que s'han creat al voltant de la pel·lícula, vaig anar al passis esperant que es veiessin complertes. En part se n'han vist satisfetes i en part m'han decebut, però sempre em passa el mateix amb les pel·lícules d'Almodóvar. La veritat és que el director ha deixat enrere la seva etapa sobrepassada per dedicar-se a un cinema més contingut, sobri, amb un estil més acadèmic, una posada en escena molt precisa i una gamma de colors vius però no estridents. Fins aquí res a objectar. Però el director segueix amb el costum d'introduir temes que s'aparten del relat central i que generalment coincideixen amb la actualitat més vigent. Si tenim en compte que el tema central de L'habitació del costat és el d'una dona víctima d'un càncer terminal i que recorre a una amiga perquè l' acompanyi en aquest delicat trànsit i l'ajudi a tenir un final digne, estan de més alguns flashbacks que aporten poc i que trenquen tant temàticament com estèticament amb l'encanteri i la intimitat que transmeten les dues dones.

Si em remeto a l'obra en què es basa la pel·lícula "Quin és el teu turment" de Sigrid Nunez (per cert, nora de Susan Sontag, que va teoritzar sobre el càncer), en dos moments de la novel·la un professor parla sobre el canvi climàtic i la seva negativa repercussió al planeta. Es pot estar d'acord o no amb la seva teoria catastrofista però parla amb coneixement de causa i està ben argumentat. A la pel·lícula queda reduït a una xerrada fàcil de bar ple de tòpics que es podria haver evitat ja que resulta ridícul en contrast amb la profunditat del tema central. També seria discutible si era necessari l'epíleg final (que no és al llibre). Però prescindint d'aquestes escenes força forçades, la pel·lícula és tota una lliçó de vida abocada a una mort eminent amb moments carregats de poesia on l'amor i els gestos desinteressats són els vincles que uneixen les protagonistes. Martha, Tilda Swinton, ha de lliurar amb dues morts: l'exterior com a corresponsal de guerra i la interior amb la seva malaltia i amb una filla que la rebutja. "He tingut la mort a les mans, no he pensat mai que seria tan lleugera". Sense dramatismes innecessaris ens transmet sense embuts els sentiments, el món emocional canviant, el deteriorament, els moments d'acceptació i també els de rebuig però per sobre de tot la recerca de llibertat i dignitat a l'hora de morir. Ingrid, Julianne Moore, també manté des de la ficció la seva pròpia batalla contra la mort, com si aquesta fos una opció i no una realitat. En aquests dies que passen juntes en una casa al mig de la natura, sortiran records d'altres temps, lectures afins (molt commovedora el recital de la poesia final de Dubliness, Els morts, de John Huston), velles amistats, relació de Martha amb la seva filla, compartiran pel·lícules i buscaran la serenitat per enfrontar-se al final, tot plegat plasmat en uns apropiats primers plans que expressen la magnitud de les emocions que senten les dues dones. Vida i mort conviuen amb naturalitat i delicadesa, intensament. Les paraules de Faulkner pronunciades quan va rebre el Premi Nobel, eternes veritats universals sense les quals tota història és efímera: amor i honor, pietat i orgull, compassió i sacrifici, estan encarnades subtilment en les dues dones.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Amb "Lulana un iac a l'escola" Choyning ens va ensenyar que es pot fer una pel·lícula bella i que aconsegueixi captar la nostra atenció amb un guió i uns personatges senzills, sense estridències i plens de calidesa humana. Res més lluny de la realitat associar "El monjo i el rifle" a religiositat i violència. Per contra, és una sàtira mordaç contra les armes, la violència i les actuals democràcies. El director va néixer en aquest país però va estudiar a la universitat de Wisconsin (EUA), la qual cosa li permet conèixer els secrets de les dues cultures.

Tres trames es van alternant per formar un relat coherent i ben cohesionat: un jove que, a petició del lama, ha d'aconseguir un rifle per fer front al canvi polític des d'una monarquia a unes eleccions democràtiques; Ron, un nord-americà que ha viatjat a Bhutan per recuperar un rifle de la Guerra Civil nord-americana molt valuós; i la formació a uns ciutadans que desconeixen què i com votar amb els conflictes i disputes consegüents entre veïns. El canvi de règim ve acompanyat de l'arribada de la televisió, mòbils, ordinadors i internet que juntament amb el cobejat rifle són el símbol de la modernitat. En un poble on regnava la convivència i solidaritat es van obrint camí la cobdícia, les enveges i les rivalitats mesquines.

El director, intel·ligentment, amb un to reposat i sense prendre partit per una o altra opció, sembla qüestionar-se si el canvi del budisme a un egoista consumisme val la pena, però sense apartar la mirada irònica d'uns càndids ciutadans poc inclinats a un nou règim. Tal com passava a Lulana, l'espectador se sent atrapat pel to assossegat del relat i pels bells paisatges d'aquest petit país de l'Àsia meridional que no arriba al milió d'habitants.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Tot i el greu conflicte a l'Orient Mitjà, Tatami és la primera pel·lícula dirigida per una iraniana i un israelià a la clandestinitat i prenent precaucions per evitar ingerències del govern iranià. Mantenint una gran tensió dramàtica aconsegueix cohesionar, encara que semblin incompatibles, el tema esportiu, el feminista i el social. A Tbilisi (Geòrgia) se celebra el campionat mundial de Judo. Leila, la participant iraniana, ha passat per un entrenament dur i tot el seu esforç està dirigit en guanyar la medalla d'or. Però el govern iranià considera una deshonra que s'hagi d'enfrontar a la participant israeliana i que sigui derrotada per ella. Agents polítics iranians són enviats a Tbilisi amb el propòsit de obligar-la a abandonar. L'entrenadora de Leila es debat en un gran dilema afligida com està per una història desassossegant que va viure en el seu passat i que encara la persegueix. Davant la negativa de Leila de renunciar a allò pel què tant ha lluitat, els agents les persegueixen, les acovardeixen i les amenacen de venjar-se amb les seves famílies. I són aquestes amenaces i la tensió que provoquen en les dues dones, la valentia i la persistència de Leila en la seva defensa de la llibertat amb el què m'he sentit atrapada al llarg dels 105 minuts de durada. Al final serà el destí el què decideix la sort d'aquestes dues joves que ens parlen del drama de milers de dones iranianes. La pel·lícula està inspirada en un contratemps en la vida real, quan fa quatre anys, al judoka iranià Saeid Mollaei se li va ordenar perdre combats per evitar que arribés a competir contra el campió israelià a Tòquio el 2019. Filmada en un apropiat blanc i negre, destacar el gran treball de direcció i d'interpretació de Zar Amir-Ebrahimi (Holy Spider) i d'Arienne Mandi les escenes del qual en el combat de judo són excepcionals.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

La zona d'interès fa referència als 40 quilòmetres quadrats que envoltaven els camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial.

Basada en una lliure adaptació de la novel·la homònima de Martín Amis és també Hannah Arendt i la seva teoria de la "banalització del mal, concepte que afirma que persones aparentment normals són capaces de cometre grans atrocitats" qui recorre tota la pel·lícula. I és precisament Rudolf Hoss, comandant d'Auschwiz, el nazi que va projectar la maquinària de mort col·lectiva que més tard es va estendre a altres camps de concentració qui protagonitza aquesta banalitat del mal. La seva vida transcorre plàcidament amb la família en un casalot de dos pisos amb jardí, piscina, hort i servei. El seu dia a dia transmet amor, felicitat, confiança i és precisament aquesta vida idíl·lica el què resulta esgarrifós en constatar que només un mur amb enfiladissa separa aquest paradís d'unes xemeneies que escupen el fum dels assassinats, del soroll d'algun tret o crit de dolor. Família dedicada a la més esgarrifosa i sinistra normalitat sense pensar-hi, sense que això els pertorbi la seva quotidianitat, aliens a tot el que passa a l'altra banda del mur. La seva indiferència cap al que tenen tan a prop es manifesta de manera palesa quan Hoss li comunica a la seva dona que el traslladaran i ella prefereix que marxi ell sol per no haver d'abandonar aquest lloc idíl·lic on els nens tenen totes les condicions per ser feliços. I és en aquesta indiferència cap a la monstruositat, on resideix el què és inquietant de la història i la fa diferent a altres relats que han tractat el tema: el que és atroç no es veu, però subjau a la pel·lícula durant els 106 minuts de la seva durada. Sense mostrar el patiment dels desesperats presoners, sense reclamar la compassió de l'espectador cap a les víctimes, aconsegueix transmetre subtilment la deshumanització absoluta davant la crueltat i la barbàrie. Allà on va tenir lloc un dels crims més grans de la història actualment es mostra asèpticament la memòria del passat.

«Peus levitant amb patètic fulgor.

Jo mateixa,

també jo ballo

alliberada de la gravetat

cap a la foscor i el buit.

Espais comprimits i proscrits de temps passats,

llunyanies recorregudes,

soledats perdudes

comencen a ballar, a ballar.

Jo mateixa,

també jo ballo.

Amb irònica temeritat

res he oblidat:

conec el buit

i conec la gravetat.

Amb irònic fulgor

ballo i ballo».

Hannah Arendt

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Chantal Akerman, a "Jeanne Dielman", ens mostra la rutina del dia a dia de la seva protagonista, des de quan s'aixeca fins quan es fica al llit. Gairebé no hi ha diàlegs, són les imatges les què parlen per si soles. Jeanne és una dona distant, poc expressiva i infeliç. El seu món es redueix a la solitud de l'interior de casa seva i no hi troba una il·lusió per viure. Amb Hirayama, el protagonista de Wenders, també assistim a la rutina del seu dia a dia, però ell, encara que no li falten motius per ser infeliç, sap trobar en la simplicitat de les coses, aquelles que la majoria de la gent passa per alt, un motiu de satisfacció: fotografiar un arbre, escoltar una cançó, una salutació a un desconegut, fer un bany calent en uns banys públics, etc. Ell és un prototip de la cultura de "l'interès general" tan assumida per la tradició japonesa. Hirayama viu sol en un apartament minúscul i segueix cada dia una rutina minuciosa; s'aixeca, plega el seu futó acuradament, es renta les dents, es retalla el bigoti, es vesteix, agafa la càmera de fotos, es compra una beguda i es puja a la camioneta amb totes les eines de la feina. Durant el trajecte escolta un casset de rock dels 70, com Patti Smith, Nina Simone, The Animals o el "Perfect days" de Lou Reed. El seu treball consisteix a netejar els sanitaris públics d'un barri de Tòquio tasca que duu a terme amb precisió i sense perdre gens ni mica de la seva expressió afable i agraïda. Res no altera la seva rutina excepte la visita de la neboda a la qual acull al seu apartament durant uns dies. De les seves parques converses es pot deduir una mica del seu hermètic passat les empremtes del qual es manifesten en la seva afició per la lectura, la música i la fotografia. Quin infortuni haurà passat a la vida de Hirayama per haver d'abandonar-ho tot i conformar-se amb una existència tan elemental? No sembla ser la intenció de Wenders desvetllar-nos la vida anterior del seu protagonista sinó parlar-nos d'un home solitari, reconciliat amb ell mateix, amb el món i la dignitat del qual se sustenta en la senzillesa. La veritat és que Wenders, després d'uns anys de pel·lícules poc interessants, ha sabut redissenyar-se tornant a emocionar-nos com ja ho va fer amb la magistral "París, Texas".

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).