Un bon exemple de com per fer una bona pel·lícula no calen grans efectes especials, ni arguments enrevessats, ni ritmes atropellats ni ambients sofisticats, sinó que seran la sensibilitat del director i la seva mirada personal les que ens entendriran, emocionaran i faran reflexionar. Aconseguir fer una pel·lícula senzilla, sincera, amb ànima, on es mostra el sentit poètic del lloc on passa l'acció, no se sol veure sovint. El rodatge es va fer en escenaris molt remots, depenent de bateries solars que havien de transportar rucs de càrrega i amb actors no professionals. Amb ella, Butan va poder entrar a ser candidata als Oscars al millor Llargmetratge Internacional. Tot un mèrit, si tenim en compte que en aquest país només hi ha 2 o 3 sales de cinema amb un projector, on has de portar l'ordinador i projeccions en carpes que van de poble en poble.

Ugyen, un jove professor desmotivat per la seva feina, té el somni de marxar a Austràlia i obrir-se camí com a cantant. Com a represàlia al seu desinterès per les classes, els seus superiors decideixen enviar-lo a una de les escoles més remotes del món, en un llogaret glacial de l'Himàlaia. Un llarg viatge amb autobús i després set dies de caminada per arribar a Lunana. Sense electricitat, a una casa envellida, sense pissarra ni material didàctic, Ugyen sent la impossibilitat d'adaptar-se. Però hi ha tres elements amb els quals no comptava i que contribuiran a què amb el pas dels dies la seva opinió canviï. La bondat de la gent, el sentit de comunitat, la il·lusió per tenir un professor i les ganes d'aprendre dels alumnes seran el primer al·licient; per a la gent del llogaret un mestre és una cosa molt valuosa, "un mestre toca el futur". Les melodies de Saldon, senzilles cançons sobre la naturalesa i sobre les relacions entre els pastors i els seus iacs, seran el segon al·licient que el connectaran amb el lloc, juntament amb els espectaculars paisatges i la importància dels iaks, les femtes seques dels quals són imprescindibles per calar el foc necessari per cuinar i escalfar-se. Saldon li regalarà un i l'animal viurà a la classe rebent l'afecte dels nens i del propi protagonista, un tercer atractiu perquè Ugyen senti una connexió amb el medi com no havia experimentat abans. En aquests temps d'incerteses i de confusió, Lunana, un iak a l'escola se sent com un buf d'aire pur.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

La Mia és una directora que sol fer servir moments de la seva vida per construir els seus relats. Les dues dones protagonistes, una que representa la vida real i l'altra la ficció, convergeixen a la directora, són el seu alter ego. L'illa de Bergman es pot llegir com una reflexió sobre la creació, el poder de la ficció per ajudar-nos a equilibrar la nostra realitat, sobre la crisi de la pàgina en blanc, sobre la situació de la dona al cinema, sobre la relació de la parella i sobre el mateix cinema, on Bergman és la referència primordial. Per cert que la gent de Faro, allà on el director va viure i va filmar algunes de les seves principals pel·lícules, no sempre mostren admiració i respecte pel cineasta. Amb una contenció en els sentiments, un estil el·líptic i unes extraordinàries interpretacions, L'illa de Bergman és una oportunitat per recrear-se al lloc on Bergman va trobar la seva veritable llar.

"Com va poder Bergman rodar tantes pel·lícules i tenir 9 fills amb 6 dones diferents?", comenta incrèdula la protagonista quan ella al segon dia ja troba a faltar la seva filla.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Doncs sí, m'ha agradat. Mina, la protagonista (Maryam Moghadam, excel·lent la seva interpretació) ha d'enfrontar-se a una situació extrema: el seu marit és executat acusat d'haver comès un assassinat. Al cap de poc temps el veritable culpable confessa. Un error de la justícia iraniana l'ha deixat absolutament sola amb una filla petita muda i en una situació econòmica precària. Ella haurà de fer front a l'administració, culpable de la seva viduïtat. Ella patirà en pròpia carn la impotència davant les autoritats, la resposta de les quals a les seves demandes es queda en un desaprensiu "ho sentim molt, ha estat la voluntat de déu" acompanyada d'un xec reparatori. Ella haurà de suportar calladament, per la seva condició de dona, la misogínia de tots aquells que davant d'un problema tan greu es renten les mans. Ella haurà de donar mostres d'una valentia extrema i d'aparentar normalitat davant d'una filla que la necessita incessantment. Ella haurà d'aguantar els retrets i les crítiques per part de la família del marit executat. I quan un home (Reza) aparegui miraculosament a la seva vida amb la intenció d'ajudar-la i estigui disposat a proporcionar-li una mica de llum i esperança a les tenebres que enfosqueixen la seva vida, ella descobrirà que sota tanta generositat s'amaga una culpa i una recerca de redempció. L'espectador serà coneixedor del secret que amaga Reza abans que la pròpia protagonista, tècnica que augmenta el suspens però que per altra banda fa més previsibles la reaccions de la protagonista. Mina, al llarg de la pel·lícula, a causa de les difícils situacions per les quals travessa, anirà experimentant grans canvis en la seva personalitat. Serà a la cruesa de l'última escena quan, conscient que ha estat una vegada més enganyada, la seva personalitat creuarà aquesta línia que espera darrere el seny. Suggerents silencis, preses llargues, girs subtils, emocions contingudes i una senzilla posada en escena són més que suficients perquè les emocions i les cruïlles que viu Mina despertin la sensibilitat de l'espectador.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)