Quan fa 12 anys de la seva mort, Paula Labordeta i Gaizka Urresti dirigeixen aquest documental on coneixem el costat més íntim i personal de José Antonio Labordeta. Home polifacètic: professor d'institut, escriptor, cantant, polític i assagista, si el defineix alguna cosa són la seva honestedat i coherència. Les seves lluites, sentiments, dilemes i les raons de les seves decisions queden al descobert de la mà de la seva vídua Juana de Grandes la qual, acompanyada de les seves filles i netes, va desbrossant els seus records, ajudant-se del diari que el seu marit va escriure durant 14 anys. Material d'arxiu, pel·lícules en súper 8, actuacions a diferents pobles i enregistraments televisius són el complement que ajuda a contextualitzar cada faceta del personatge.

Labordeta sempre serà recordat com a una veu que es va alçar a favor dels desafavorits i que va ajudar a dignificar Aragó, la seva estimada terra. Difícil d'oblidar la seva reacció al Congrés dels Diputats quan des de la bancada del PP es burlaven del seu discurs i ell va reaccionar amb aquell dolgut "vagin-se a la merda". La seva rebel·lia amb causa propicia que li recordem com ell volia: " com un ocell ferit, un llop lent, un home sense més"

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Un bon exemple de com per fer una bona pel·lícula no calen grans efectes especials, ni arguments enrevessats, ni ritmes atropellats ni ambients sofisticats, sinó que seran la sensibilitat del director i la seva mirada personal les que ens entendriran, emocionaran i faran reflexionar. Aconseguir fer una pel·lícula senzilla, sincera, amb ànima, on es mostra el sentit poètic del lloc on passa l'acció, no se sol veure sovint. El rodatge es va fer en escenaris molt remots, depenent de bateries solars que havien de transportar rucs de càrrega i amb actors no professionals. Amb ella, Butan va poder entrar a ser candidata als Oscars al millor Llargmetratge Internacional. Tot un mèrit, si tenim en compte que en aquest país només hi ha 2 o 3 sales de cinema amb un projector, on has de portar l'ordinador i projeccions en carpes que van de poble en poble.

Ugyen, un jove professor desmotivat per la seva feina, té el somni de marxar a Austràlia i obrir-se camí com a cantant. Com a represàlia al seu desinterès per les classes, els seus superiors decideixen enviar-lo a una de les escoles més remotes del món, en un llogaret glacial de l'Himàlaia. Un llarg viatge amb autobús i després set dies de caminada per arribar a Lunana. Sense electricitat, a una casa envellida, sense pissarra ni material didàctic, Ugyen sent la impossibilitat d'adaptar-se. Però hi ha tres elements amb els quals no comptava i que contribuiran a què amb el pas dels dies la seva opinió canviï. La bondat de la gent, el sentit de comunitat, la il·lusió per tenir un professor i les ganes d'aprendre dels alumnes seran el primer al·licient; per a la gent del llogaret un mestre és una cosa molt valuosa, "un mestre toca el futur". Les melodies de Saldon, senzilles cançons sobre la naturalesa i sobre les relacions entre els pastors i els seus iacs, seran el segon al·licient que el connectaran amb el lloc, juntament amb els espectaculars paisatges i la importància dels iaks, les femtes seques dels quals són imprescindibles per calar el foc necessari per cuinar i escalfar-se. Saldon li regalarà un i l'animal viurà a la classe rebent l'afecte dels nens i del propi protagonista, un tercer atractiu perquè Ugyen senti una connexió amb el medi com no havia experimentat abans. En aquests temps d'incerteses i de confusió, Lunana, un iak a l'escola se sent com un buf d'aire pur.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

La Mia és una directora que sol fer servir moments de la seva vida per construir els seus relats. Les dues dones protagonistes, una que representa la vida real i l'altra la ficció, convergeixen a la directora, són el seu alter ego. L'illa de Bergman es pot llegir com una reflexió sobre la creació, el poder de la ficció per ajudar-nos a equilibrar la nostra realitat, sobre la crisi de la pàgina en blanc, sobre la situació de la dona al cinema, sobre la relació de la parella i sobre el mateix cinema, on Bergman és la referència primordial. Per cert que la gent de Faro, allà on el director va viure i va filmar algunes de les seves principals pel·lícules, no sempre mostren admiració i respecte pel cineasta. Amb una contenció en els sentiments, un estil el·líptic i unes extraordinàries interpretacions, L'illa de Bergman és una oportunitat per recrear-se al lloc on Bergman va trobar la seva veritable llar.

"Com va poder Bergman rodar tantes pel·lícules i tenir 9 fills amb 6 dones diferents?", comenta incrèdula la protagonista quan ella al segon dia ja troba a faltar la seva filla.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).