Des de fa uns anys sento una gran atracció pels arbres. Passejar per un bosc ha esdevingut una necessitat gairebé vital que, a més de gaudir admirant la seva bellesa, em procuren assossec i felicitat. El documental La vida secreta dels arbres no ha fet més que augmentar aquesta sensació. El guarda forestal alemany Peter Wohlleben va publicar el 2015 un llibre titulat La vida secreta dels arbres, que Jörg Adolph ha portat a la gran pantalla. Amb una fotografia magnífica, Peter, de forma molt didàctica, va fent classes i xerrades, moltes vegades sobre el terreny, de tot allò referit a la sensibilitat i forma de comunicar-se dels arbres. Hi ha una solidaritat i cohesió entre ells. Viuen en famílies que donen suport als malalts i lluiten contra els depredadors. Creen el seu microclima. Poden mantenir amb vida calcinals (trossos de soca en aparença morts que resten després de tallat un arbre). Les arrels són primordials, no sols per alimentar-se sinó també per orientar-se. S'intercanvien nutrients per evitar que els més febles morin. Responen a estímuls exteriors com l'arribada d'una plaga i es beneficien dels fongs que els avisen del perill de ser atacats per insectes. Segons ell, l'arbre més antic del món va néixer abans de l'edat de Bronze i és a Suècia.

Peter creu que la millor manera de cuidar els boscos és no fer res, deixar que siguin ells sols els que es repoblin ja que la natura té la capacitat de regenerar-se per sí sola. No està en desacord amb l'ús de fusta per part dels humans, però pensa que la tala ha de ser racional i sàvia, evitant la maquinària i fent servir exclusivament eines manuals. Els arbres tenen 300 milions d'anys, l'homo sàpiens uns 300.00 i els guardes forestals 300. La natura ha de recobrar l'equilibri. Els humans només podem sobreviure si els arbres estan sans. Tota una lliçó quan s'està celebrant la cimera sobre el canvi climàtic a Glasgow.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Céline Sciamma no necessita grans escenaris, ni efectes especials, ni molts personatges (en aquest cas només 7) ni tan sols prolongar-se en el temps (72') per explicar-nos una història senzilla a la seva epidermis, però profunda a l'interior. Amb una sensibilitat i intuïció especial per endinsar-se en el món dels nens, Petite maman se centra en una nena que està deixant la infància i entrant a la pubertat. La Nelly ha perdut la seva àvia i acompanya els seus pares a buidar la casa al mig del bosc on es va criar la seva mare. Com passa a la infància, sent una gran curiositat per saber com era la seva mare a la seva edat, per endinsar-se en el seu món infantil. Quan pregunta només obté respostes evasives o anecdòtiques. Investigant al bosc on jugava la seva mare, coneix una nena amb qui forja una bonica amistat. Compartiran jocs, confidències, converses sobre absències, pors i un fascinant secret que amaga un gir narratiu que propiciarà una estreta connexió entre la mare de petita i la filla a través de la imaginació. La casa i el bosc seran alhora passat i present, realitat i imaginació, llocs on la Nelly s'enfrontarà als seus fantasmes, erigirà la seva personalitat i trobarà respostes a moltes de les seves preguntes. Intel·ligent gir ple de màgia on resideix l'epicentre d'una narració que conté una gran càrrega emocional i on la subtilitat dels matisos converteix el que és quotidià en transcendental. Céline va rodar la pel·lícula als voltants de París, amb un desplegament hipnòtic de colors tardorencs molt en consonància amb el procés de final de la infància i començament de la pubertat que experimenta la Nelly. Claire Marthon, la directora de fotografia, aconsegueix una atmosfera envoltant com la que ja ens va oferir a Retrato de una mujer en llamas. "No es pot conèixer algú fins que no es comprèn el que més l'espanta" pensa Sciamma, per això la seva protagonista decideix reconstruir la seva memòria per allunyar aquests enigmes, aquestes pors que entorpeixen el camí cap a la maduresa. Tota una joia que cala profund. No us la podeu perdre

Zhang Yimou, considerat el mestre de la cinquena generació de directors xinesos, reprèn l'ambient més intimista de les seves primeres pel·lícules (Llanterna vermella, Sorgo vermell, Ju Dou, etc.) per homenatjar el cinema de les cintes de cel·luloide, de l'espai compartit per tota una comunitat àvida d'una projecció de cinema com a nucli de la vida social. És una cinta d'amor al cinema com ho era Cinema Paradiso. Situada a la Revolució cultural xinesa va ser exclosa de la Berlinale de 2019 al·legant problemes tècnics; la realitat és que va ser censurada a la Xina. Va coincidir amb l'any en què es va celebrar el 70è aniversari de la fundació de la República Popular. El director va haver de tornar a rodar algunes escenes i esperar el vistiplau dels censors. Les referències als abusos contra la població, la seva pobresa i la utilització del cinema i els noticiaris per dirigir les idees del poble fan acte de presència en diversos episodis.

Va inaugurar la 69a edició de la Secció Oficial de Sant Sebastià. En el seu desenvolupament apareixen dues històries que corren paral·leles. Una és coral, la comunitat d'un poble esperant amb ansietat un gran esdeveniment: que arribi la bobina de la pel·lícula. La cinta arriba espatllada, havent-se arrossegat per terra una gran part del viatge. Desil·lusionats per l'incident, el projeccionista proposa intentar recuperar-la. No vol que els seus entusiasmats espectadors es perdin l'oportunitat de gaudir amb Fills heroics (Wu Zhaodi), clàssic dels anys 60 que parla del 1er.combate a l'estranger de l'exèrcit xinès. Confiant en el seu projeccionista (el millor del món segons ell mateix), es reparteixen la feina. Pengen la malmesa cinta a unes cordes i van netejant-la amb molt de compte amb els productes apropiats. Després la s'assequen amb ventalls i l'enrotllen de nou. L'ovació dels espectadors és unànime. En la gran, però precària pantalla blanca, es projecten les ombres d'alguns moments del procés. És en aquestes seqüències, segons el meu parer, on es donen una de les imatges més belles i emotives de la pel·lícula. L'altra història és individual. Un home s'ha fugat d'un camp de treball on complia condemna. Vol arribar a la projecció doncs s'ha assabentat que en el noticiari surt la seva filla de qui està separat fa anys. Caminant per un paisatge desèrtic i inhòspit però al qual Yimou aconsegueix infondre'l una colpidora bellesa, es creua amb una rodamon que pretén robar el rodet per raons molt diferents. Aquí el relat es torna més intimista, el drama s'alterna amb la comèdia i el to burlesc, la bel·licositat amb la tendresa. Les imatges no perden valor estètic. Especialment emotives les del protagonista visionant en bucle el pla on surt la seva filla. Si l'epíleg resulta una mica forçat, mai sabrem si és a causa de la censura a la qual Zhang Yimou es va haver de sotmetre. Al cap i a la fi, trobar el fotograma perdut entre la sorra del desert resulta tan impossible com recuperar aquesta filla que surt "un segon" al noticiari.

S'estrena el 15 d'octubre de 2021