Pel·lícula dedicada a Virna Lisi, Monica Vitti i Mariangela Melato.

Sorprèn trobar un relat que transcorri des de un punt de vista del cinema poc explorat: el d'un taller de costura on es confeccionen el vestuari per a la gran pantalla i el teatre. Sorprèn també el seu inici: el director reuneix en un dinar les seves actrius preferides perquè llegeixin el guió de la seva propera pel·lícula i decideixin si hi volen participar-hi. Estem, doncs, davant de dos plànols narratius, el de la reunió amb les futures protagonistes i el relat principal, situat als anys 70, en una prestigiosa casa d'alta costura. Ferzan sap de què parla. De jove havia visitat el taller de la "Sartoria Tirelli" a Roma on Piero Tosi va dissenyar els vestits de pel·lícules tan emblemàtiques com El Gatopardo, Mort a Venècia o La dama de les Camèlies, "els tallers de sastreria de cinema i teatre em fascinaven; l'encant d'aquells santuaris de la bellesa on la creativitat floria amb enginy, dedicació i una diligència intensa". I aquestes són algunes de les virtuts que caracteritzen les estrelles d'aquesta pel·lícula que, amb el seu ritme viu i al compàs de cançons de Patti Bravo i Mina, no deixa lloc per al tedi . Però no només elles la protagonitzen: les agulles, els fils, els maniquins, les màquines de cosir i les coloristes teles, els precisos plans dels quals transmeten fins i tot la seva textura, també col·laboren a apropar-nos a aquest taller regentat per dues germanes molt diferents. Una emprenedora, autoritària (Luisa Ranieri) i l'altra vulnerable i desolada (Jasmine Trinca). Sorprèn també el torrent d'emocions que es van succeint al llarg dels 135' minuts. Il·lusions, frustracions, alegries, tristeses, rancúnies, afectes, amors, desamors, etc. van saltant d'una dona a una altra, perfilant les històries que es troben darrere de cada personatge: violència de gènere, un salari que no arriba, depressió d'un fill, dol per la mort o abandó d'un ésser estimat o fins i tot un amor platònic... Però, per sobre de tot, hi ha aquestes dones fortes, solidàries i que dia a dia s'enfronten a reptes molt diferents.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Emanuel Parvú

A Romania no hi ha el matrimoni homosexual. En temps de Ceaucescu es castigava amb la presó i fins a l'any 2000 no es va eliminar la legislació contra l'homosexualitat. Tot i que han passat alguns anys, la pel·lícula està situada en un petit poble conservador del Delta del Danubi on els poders fàctics estan més preocupats per mantenir una moral reaccionària que per fer justícia si aquesta va en contra dels seus principis. Adi, acusat d'homosexualitat, serà la víctima que aglutinarà tots aquests poders en contra seu: església, policia i cacic compinxats contra un adolescent que ha vingut al poble a passar les vacances amb la seva família. Però no satisfets amb vetllar pels seus interessos, utilitzen els pares d'Adi, que no saben com abordar la situació, per aconseguir els seus avisos propòsits: "si silencieu que els meus fills han agredit al vostre, jo us perdono el deute que teniu amb mi", diu el cacic, o, "amb una cerimònia" realitzarà un atàvic exorcisme sobre el noi, o, un policia que convenç els pares que la veritat sobre qui va agredir el noi acabarà sortint a la llum però que sua tinta per fer que tot quedi en una simple anècdota. I aquesta societat tan tancada, tan satisfeta de si mateixa creurà salvar la seva honra en esbrinar que l'amic d'Adi era un turista de manera que el mal provenia de lluny. A Parvú sembla interessar-li més qüestionar com actuen aquestes dinàmiques del poder i de quins mecanismes avisos es valen per treure un benefici propi que analitzar el món emocional d'Adi, expressat a través d'unes preses llargues, planes fixes, sense exageracions dramàtiques i amb uns diàlegs sobris.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

MÉS VAL "CENT VOLANT" QUE OCELL A MÀ

Independentment que es conegui o agradi més o menys l'obra d'Eduardo Chillida, recomanaria aquest documental encara que només sigui per gaudir de la música de Bach, del so de la pluja en paratges del nord, del canvi de llum amb el pas de les estacions i de les reflexions sobre la feina i la personalitat de l'escultor, gran admirador de Bach de qui comenta, "la música és una construcció en el temps i l'espai, a Bach com a arquitecte no hi ha hagut ningú que se li acosti", de Jorge Guillén, "el que és profund és l'aire" i de Sant Joan de la Creu, "les valls solitàries, nemoroses, les ínsules estranyes, els rius sonors". Com comparteixo els seus gustos artístics!!!

Als anys 80, Chillida i la seva dona Pilar Belzunces van comprar a Hernani un caseriu de pedra i fusta del segle XVI en estat ruïnós. Chillida va veure que era el lloc perfecte per treballar i amb el temps crear un museu amb la seva obra. Ho va fer restaurar i el 2000 es va inaugurar com el Chillida Leku museu. Envoltat d'una espectacular naturalesa, els magnolis, els roures, els plàtans i els castanyers es combinen en harmonia amb diferents obres de l'escultor. El mas al costat de Jone Laspiur, guia del documental, són els protagonistes que ens ajudaran, a interpretar l'obra i el món personal de l'artista. El mestre del ferro i el formigó, era un home introspectiu, profundament espiritual que fugia de l'afalac i de les celebracions i la vida del qual va girar principalment entorn de la seva obra (tallar, forjar, modelar) com a manera de superar-se, de donar forma a les seves idees i de trobar resposta a les seves preguntes filosòfiques. Amb el pas del temps el creador va anar perdent el desig de vendre les seves obres i el mas es va convertir en el seu refugi. Acer, granit, ferro, alabastre i formigó transmeten l'esperit i la vida reposada de l'autor que els va saber modelar.

"L'artista sap què fa però perquè valgui la pena ha de saltar aquesta barrera i fer allò que no sap'. E. Chillida.

"Formem part del camí que altres recorreran" A. Aguirre

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Donades les expectatives que s'han creat al voltant de la pel·lícula, vaig anar al passis esperant que es veiessin complertes. En part se n'han vist satisfetes i en part m'han decebut, però sempre em passa el mateix amb les pel·lícules d'Almodóvar. La veritat és que el director ha deixat enrere la seva etapa sobrepassada per dedicar-se a un cinema més contingut, sobri, amb un estil més acadèmic, una posada en escena molt precisa i una gamma de colors vius però no estridents. Fins aquí res a objectar. Però el director segueix amb el costum d'introduir temes que s'aparten del relat central i que generalment coincideixen amb la actualitat més vigent. Si tenim en compte que el tema central de L'habitació del costat és el d'una dona víctima d'un càncer terminal i que recorre a una amiga perquè l' acompanyi en aquest delicat trànsit i l'ajudi a tenir un final digne, estan de més alguns flashbacks que aporten poc i que trenquen tant temàticament com estèticament amb l'encanteri i la intimitat que transmeten les dues dones.

Si em remeto a l'obra en què es basa la pel·lícula "Quin és el teu turment" de Sigrid Nunez (per cert, nora de Susan Sontag, que va teoritzar sobre el càncer), en dos moments de la novel·la un professor parla sobre el canvi climàtic i la seva negativa repercussió al planeta. Es pot estar d'acord o no amb la seva teoria catastrofista però parla amb coneixement de causa i està ben argumentat. A la pel·lícula queda reduït a una xerrada fàcil de bar ple de tòpics que es podria haver evitat ja que resulta ridícul en contrast amb la profunditat del tema central. També seria discutible si era necessari l'epíleg final (que no és al llibre). Però prescindint d'aquestes escenes força forçades, la pel·lícula és tota una lliçó de vida abocada a una mort eminent amb moments carregats de poesia on l'amor i els gestos desinteressats són els vincles que uneixen les protagonistes. Martha, Tilda Swinton, ha de lliurar amb dues morts: l'exterior com a corresponsal de guerra i la interior amb la seva malaltia i amb una filla que la rebutja. "He tingut la mort a les mans, no he pensat mai que seria tan lleugera". Sense dramatismes innecessaris ens transmet sense embuts els sentiments, el món emocional canviant, el deteriorament, els moments d'acceptació i també els de rebuig però per sobre de tot la recerca de llibertat i dignitat a l'hora de morir. Ingrid, Julianne Moore, també manté des de la ficció la seva pròpia batalla contra la mort, com si aquesta fos una opció i no una realitat. En aquests dies que passen juntes en una casa al mig de la natura, sortiran records d'altres temps, lectures afins (molt commovedora el recital de la poesia final de Dubliness, Els morts, de John Huston), velles amistats, relació de Martha amb la seva filla, compartiran pel·lícules i buscaran la serenitat per enfrontar-se al final, tot plegat plasmat en uns apropiats primers plans que expressen la magnitud de les emocions que senten les dues dones. Vida i mort conviuen amb naturalitat i delicadesa, intensament. Les paraules de Faulkner pronunciades quan va rebre el Premi Nobel, eternes veritats universals sense les quals tota història és efímera: amor i honor, pietat i orgull, compassió i sacrifici, estan encarnades subtilment en les dues dones.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Amb "Lulana un iac a l'escola" Choyning ens va ensenyar que es pot fer una pel·lícula bella i que aconsegueixi captar la nostra atenció amb un guió i uns personatges senzills, sense estridències i plens de calidesa humana. Res més lluny de la realitat associar "El monjo i el rifle" a religiositat i violència. Per contra, és una sàtira mordaç contra les armes, la violència i les actuals democràcies. El director va néixer en aquest país però va estudiar a la universitat de Wisconsin (EUA), la qual cosa li permet conèixer els secrets de les dues cultures.

Tres trames es van alternant per formar un relat coherent i ben cohesionat: un jove que, a petició del lama, ha d'aconseguir un rifle per fer front al canvi polític des d'una monarquia a unes eleccions democràtiques; Ron, un nord-americà que ha viatjat a Bhutan per recuperar un rifle de la Guerra Civil nord-americana molt valuós; i la formació a uns ciutadans que desconeixen què i com votar amb els conflictes i disputes consegüents entre veïns. El canvi de règim ve acompanyat de l'arribada de la televisió, mòbils, ordinadors i internet que juntament amb el cobejat rifle són el símbol de la modernitat. En un poble on regnava la convivència i solidaritat es van obrint camí la cobdícia, les enveges i les rivalitats mesquines.

El director, intel·ligentment, amb un to reposat i sense prendre partit per una o altra opció, sembla qüestionar-se si el canvi del budisme a un egoista consumisme val la pena, però sense apartar la mirada irònica d'uns càndids ciutadans poc inclinats a un nou règim. Tal com passava a Lulana, l'espectador se sent atrapat pel to assossegat del relat i pels bells paisatges d'aquest petit país de l'Àsia meridional que no arriba al milió d'habitants.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Tot i el greu conflicte a l'Orient Mitjà, Tatami és la primera pel·lícula dirigida per una iraniana i un israelià a la clandestinitat i prenent precaucions per evitar ingerències del govern iranià. Mantenint una gran tensió dramàtica aconsegueix cohesionar, encara que semblin incompatibles, el tema esportiu, el feminista i el social. A Tbilisi (Geòrgia) se celebra el campionat mundial de Judo. Leila, la participant iraniana, ha passat per un entrenament dur i tot el seu esforç està dirigit en guanyar la medalla d'or. Però el govern iranià considera una deshonra que s'hagi d'enfrontar a la participant israeliana i que sigui derrotada per ella. Agents polítics iranians són enviats a Tbilisi amb el propòsit de obligar-la a abandonar. L'entrenadora de Leila es debat en un gran dilema afligida com està per una història desassossegant que va viure en el seu passat i que encara la persegueix. Davant la negativa de Leila de renunciar a allò pel què tant ha lluitat, els agents les persegueixen, les acovardeixen i les amenacen de venjar-se amb les seves famílies. I són aquestes amenaces i la tensió que provoquen en les dues dones, la valentia i la persistència de Leila en la seva defensa de la llibertat amb el què m'he sentit atrapada al llarg dels 105 minuts de durada. Al final serà el destí el què decideix la sort d'aquestes dues joves que ens parlen del drama de milers de dones iranianes. La pel·lícula està inspirada en un contratemps en la vida real, quan fa quatre anys, al judoka iranià Saeid Mollaei se li va ordenar perdre combats per evitar que arribés a competir contra el campió israelià a Tòquio el 2019. Filmada en un apropiat blanc i negre, destacar el gran treball de direcció i d'interpretació de Zar Amir-Ebrahimi (Holy Spider) i d'Arienne Mandi les escenes del qual en el combat de judo són excepcionals.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).