Inici
VEURE TOTES LES ENTREVISTES DE CINEMA PER A ESTUDIANTS
LA ZONA D'INTERÈS, DE JONATHAN GLAZER
La zona d'interès fa referència als 40 quilòmetres quadrats que envoltaven els camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial.
Basada en una lliure adaptació de la novel·la homònima de Martín Amis és també Hannah Arendt i la seva teoria de la "banalització del mal, concepte que afirma que persones aparentment normals són capaces de cometre grans atrocitats" qui recorre tota la pel·lícula. I és precisament Rudolf Hoss, comandant d'Auschwiz, el nazi que va projectar la maquinària de mort col·lectiva que més tard es va estendre a altres camps de concentració qui protagonitza aquesta banalitat del mal. La seva vida transcorre plàcidament amb la família en un casalot de dos pisos amb jardí, piscina, hort i servei. El seu dia a dia transmet amor, felicitat, confiança i és precisament aquesta vida idíl·lica el què resulta esgarrifós en constatar que només un mur amb enfiladissa separa aquest paradís d'unes xemeneies que escupen el fum dels assassinats, del soroll d'algun tret o crit de dolor. Família dedicada a la més esgarrifosa i sinistra normalitat sense pensar-hi, sense que això els pertorbi la seva quotidianitat, aliens a tot el que passa a l'altra banda del mur. La seva indiferència cap al que tenen tan a prop es manifesta de manera palesa quan Hoss li comunica a la seva dona que el traslladaran i ella prefereix que marxi ell sol per no haver d'abandonar aquest lloc idíl·lic on els nens tenen totes les condicions per ser feliços. I és en aquesta indiferència cap a la monstruositat, on resideix el què és inquietant de la història i la fa diferent a altres relats que han tractat el tema: el que és atroç no es veu, però subjau a la pel·lícula durant els 106 minuts de la seva durada. Sense mostrar el patiment dels desesperats presoners, sense reclamar la compassió de l'espectador cap a les víctimes, aconsegueix transmetre subtilment la deshumanització absoluta davant la crueltat i la barbàrie. Allà on va tenir lloc un dels crims més grans de la història actualment es mostra asèpticament la memòria del passat.
«Peus levitant amb patètic fulgor.
Jo mateixa,
també jo ballo
alliberada de la gravetat
cap a la foscor i el buit.
Espais comprimits i proscrits de temps passats,
llunyanies recorregudes,
soledats perdudes
comencen a ballar, a ballar.
Jo mateixa,
també jo ballo.
Amb irònica temeritat
res he oblidat:
conec el buit
i conec la gravetat.
Amb irònic fulgor
ballo i ballo».
Hannah Arendt
Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).
PERFECT DAYS, DE WIM WENDERS
Chantal Akerman, a "Jeanne Dielman", ens mostra la rutina del dia a dia de la seva protagonista, des de quan s'aixeca fins quan es fica al llit. Gairebé no hi ha diàlegs, són les imatges les què parlen per si soles. Jeanne és una dona distant, poc expressiva i infeliç. El seu món es redueix a la solitud de l'interior de casa seva i no hi troba una il·lusió per viure. Amb Hirayama, el protagonista de Wenders, també assistim a la rutina del seu dia a dia, però ell, encara que no li falten motius per ser infeliç, sap trobar en la simplicitat de les coses, aquelles que la majoria de la gent passa per alt, un motiu de satisfacció: fotografiar un arbre, escoltar una cançó, una salutació a un desconegut, fer un bany calent en uns banys públics, etc. Ell és un prototip de la cultura de "l'interès general" tan assumida per la tradició japonesa. Hirayama viu sol en un apartament minúscul i segueix cada dia una rutina minuciosa; s'aixeca, plega el seu futó acuradament, es renta les dents, es retalla el bigoti, es vesteix, agafa la càmera de fotos, es compra una beguda i es puja a la camioneta amb totes les eines de la feina. Durant el trajecte escolta un casset de rock dels 70, com Patti Smith, Nina Simone, The Animals o el "Perfect days" de Lou Reed. El seu treball consisteix a netejar els sanitaris públics d'un barri de Tòquio tasca que duu a terme amb precisió i sense perdre gens ni mica de la seva expressió afable i agraïda. Res no altera la seva rutina excepte la visita de la neboda a la qual acull al seu apartament durant uns dies. De les seves parques converses es pot deduir una mica del seu hermètic passat les empremtes del qual es manifesten en la seva afició per la lectura, la música i la fotografia. Quin infortuni haurà passat a la vida de Hirayama per haver d'abandonar-ho tot i conformar-se amb una existència tan elemental? No sembla ser la intenció de Wenders desvetllar-nos la vida anterior del seu protagonista sinó parlar-nos d'un home solitari, reconciliat amb ell mateix, amb el món i la dignitat del qual se sustenta en la senzillesa. La veritat és que Wenders, després d'uns anys de pel·lícules poc interessants, ha sabut redissenyar-se tornant a emocionar-nos com ja ho va fer amb la magistral "París, Texas".
Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).
ANATOMIA D'UNA CAIGUDA, DE JUSTINE TRIET
Palma d'Or al Festival de Cannes.
Partint de Simon, un pare de família que apareix mort davant del seu xalet, Triet amb una gran exactitud i destresa dissecciona les esquerdes i conflictes ocults d'una vida matrimonial. El cadàver és descobert pel fill de 11 anys de la parella, el qual pateix una discapacitat visual per un accident. La investigació es decanta en principi per un suïcidi o accident però no hi ha proves concloents a favor d'aquestes hipòtesis i les sospites recauen en la dona perquè era l'única a casa en aquest moment. La seva detenció comportarà explorar les capes íntimes i emocionals de la relació entre els protagonistes, els quals evitaven prendre consciència del què els unia o del què els destruïa.
Tots dos són escriptors, ell està passant per una crisi creativa, ella per contra està sent reconeguda i a la seva novel·la es respira ràbia i menyspreu cap al marit de la protagonista. Aquests factors units al fet que era Simon i no ella qui s'ocupava del fill quan va patir la seva discapacitat visual, al fet a que ella confessa la seva bisexualitat i alguna infidelitat, conflueixen a convertir-la en la principal sospitosa. Frustracions, ressentiments, gelosia, dubtes, conflictes no solucionats van sortint a la vista oral amb una precisió i intensitat dramàtica sense que per això es perdi una mica de versemblança. Les capes que formen les relacions humanes van caient fins arribar a la conclusió que hi ha barreres insondables que mai no podrem reduir. El fill assistirà a tot el judici i va coneixent tot allò que havia estat disfressat, les cares ocultes dels seus progenitors, d'aquells amb qui havia compartit els seus afectes més grans. La seva última declaració al judici serà determinant per a la sentència final: ja res no serà igual. La Caiguda no ha estat només física sinó que ho ha estat també psicològica per a tota la família.
Justine Triet ha fet una pel·lícula que frega la perfecció, un trencaclosques amb uns diàlegs molt mesurats, sense pretendre moralitzar, amb una narració que avança a un ritme àgil sense divagacions innecessàries, amb girs en el moment adequat i amb una magnífica Sandra Huller com a protagonista que malgrat la seva dramàtica situació aconsegueix mantenir-se freda i distant davant la seva presumpta culpabilitat, cosa que porta a dubtar fins al final de la seva innocència. La directora ens remet a la pel·lícula d'Otto Preminger "Anatomia d'un assassinat" però amb Triet els personatges són més ambigus si es possible, més aguts i subtils en les seves relacions. Són dues hores i mitja d'un relat dens, gruixut que convida a la reflexió sobre la condició humana. Impossible quedar-se indiferent.
Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).
THE OLD OAK, DE KEN LOACH
Segurament serà la darrera pel·lícula del director que amb 87 anys continua sent el cronista sociopolític britànic. El vell roure no n'és una excepció. El relat se situa en un poble miner del nord-est d'Anglaterra on el tancament de les mines ha fet que molts dels seus habitants l'hagin hagut d'abandonar. Famílies sirianes fugint de la guerra s'establiran en aquestes cases buides. La suspicàcia i el rebuig inicial amb què són rebuts pels autòctons s'aniran reemplaçant per la solidaritat i generositat cap a aquests refugiats que lluiten per la supervivència. El Tom, que regenta l'únic pub que ha quedat dret, serà qui propiciï que els clients habituals vagin canviant la desconfiança envers aquestes famílies per l'acceptació i l'afecte.
Una història d'esperança cap a l'ésser humà quan els governs es posen de perfil davant del drama dels refugiats i dels emigrants. Un Ken Loach que continua sent fidel a si mateix en la reivindicació de les causes socials.
Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).
O CORN DE JAIONE CAMBORDA. PETXINA D'OR DEL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ 2023
Tot i el seu ritme lent, pausat, O corno posseeix una gran força expressiva, la força tel·lúrica de la mare naturalesa vinculada al cos femení i, el principi de la naturalesa que és el cicle de vida i mort. Vida en aquesta primera escena de 9 minuts de durada on assistim a un part en una casa d'una zona rural amb uns plans intensos i bonics de l'esforç, els gemecs, la por de la gestant assistida per una llevadora que amb tota la delicadesa li pressiona el ventre, indica com caminar, quina postura ha d'adoptar, com ha de respirar fins al moment del infantament. Mort com a conseqüència d'un avortament: la fugida, la solitud, el temor, el perill, els negocis clandestins i la pluja, la terra, el riu com a amenaces. Vida a la festa del poble, en un acostament sexual en un blat de moro, a l'aigua, la terra i el riu com a aliats, al pit de les dones i, per sobre de tot, en la solidaritat entre dues dones al part al final de la pel·lícula que tanca el cicle de la història. Moments de vida que sent Maria a les primeres escenes, dona solitària que viu de recollir marisc i que assisteix als parts i ajuda als avortaments. Moments de mort i supervivència a la segona meitat, arran d'un dramàtic contratemps amb un avortament que l'obligarà a fugir a Portugal de nit en una angoixant i desolada travessia.
Situada a la Galícia rural de 1971 la directora, que té una capacitat especial per captar allò carnal i intangible al mateix temps i transmetre les diferents sensacions que sentim davant la força de la natura, afirma que "recorre al passat per buscar-hi el ressò de l'universal". El títol fa referència a un fong del sègol que resulta nociu per als humans però que triturat es feia servir per provocar avortaments. La meva felicitació a la protagonista Janet Novás que en el seu debut com a actriu dona mostres de dominar els diferents registres a què li sotmet el seu paper sense cap afectació, només amb un gest o una mirada.
Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).