L'HABITACIÓ DEL COSTAT, DIRIGIDA PER PEDRO ALMODÓVAR

Donades les expectatives que s'han creat al voltant de la pel·lícula, vaig anar al passis esperant que es veiessin complertes. En part se n'han vist satisfetes i en part m'han decebut, però sempre em passa el mateix amb les pel·lícules d'Almodóvar. La veritat és que el director ha deixat enrere la seva etapa sobrepassada per dedicar-se a un cinema més contingut, sobri, amb un estil més acadèmic, una posada en escena molt precisa i una gamma de colors vius però no estridents. Fins aquí res a objectar. Però el director segueix amb el costum d'introduir temes que s'aparten del relat central i que generalment coincideixen amb la actualitat més vigent. Si tenim en compte que el tema central de L'habitació del costat és el d'una dona víctima d'un càncer terminal i que recorre a una amiga perquè l' acompanyi en aquest delicat trànsit i l'ajudi a tenir un final digne, estan de més alguns flashbacks que aporten poc i que trenquen tant temàticament com estèticament amb l'encanteri i la intimitat que transmeten les dues dones.

Si em remeto a l'obra en què es basa la pel·lícula "Quin és el teu turment" de Sigrid Nunez (per cert, nora de Susan Sontag, que va teoritzar sobre el càncer), en dos moments de la novel·la un professor parla sobre el canvi climàtic i la seva negativa repercussió al planeta. Es pot estar d'acord o no amb la seva teoria catastrofista però parla amb coneixement de causa i està ben argumentat. A la pel·lícula queda reduït a una xerrada fàcil de bar ple de tòpics que es podria haver evitat ja que resulta ridícul en contrast amb la profunditat del tema central. També seria discutible si era necessari l'epíleg final (que no és al llibre). Però prescindint d'aquestes escenes força forçades, la pel·lícula és tota una lliçó de vida abocada a una mort eminent amb moments carregats de poesia on l'amor i els gestos desinteressats són els vincles que uneixen les protagonistes. Martha, Tilda Swinton, ha de lliurar amb dues morts: l'exterior com a corresponsal de guerra i la interior amb la seva malaltia i amb una filla que la rebutja. "He tingut la mort a les mans, no he pensat mai que seria tan lleugera". Sense dramatismes innecessaris ens transmet sense embuts els sentiments, el món emocional canviant, el deteriorament, els moments d'acceptació i també els de rebuig però per sobre de tot la recerca de llibertat i dignitat a l'hora de morir. Ingrid, Julianne Moore, també manté des de la ficció la seva pròpia batalla contra la mort, com si aquesta fos una opció i no una realitat. En aquests dies que passen juntes en una casa al mig de la natura, sortiran records d'altres temps, lectures afins (molt commovedora el recital de la poesia final de Dubliness, Els morts, de John Huston), velles amistats, relació de Martha amb la seva filla, compartiran pel·lícules i buscaran la serenitat per enfrontar-se al final, tot plegat plasmat en uns apropiats primers plans que expressen la magnitud de les emocions que senten les dues dones. Vida i mort conviuen amb naturalitat i delicadesa, intensament. Les paraules de Faulkner pronunciades quan va rebre el Premi Nobel, eternes veritats universals sense les quals tota història és efímera: amor i honor, pietat i orgull, compassió i sacrifici, estan encarnades subtilment en les dues dones.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).