Notícies
Estrena de Paradís, d'Ulrich Seidl
Mitjà de comunicació:
Paradís: amor (Paradies: Liebe), primera part de la trilogia
Amb el primer lliurament de la seva pel·lícula Paradís: amor (Paradies: Liebe), el director Ulrich Seidl, ens està anunciant una trilogia que no mereixerà pèrdua.
Partint d'una excel·lent direcció, d'una acurada estètica en la combinació de colors, formes i d'uns acurats enquadraments i preses, els temes que aborda resultaran tan interessants per a uns espectadors com incòmodes per a altres.
Sense trampes, dirigint la càmera sense creuar els límits del decòrum i del mal gust però d'una manera directa i sense recrear-se en la morbositat, Seidl s'atreveix, sense dogmatismes amb dos temes punyents i una mica tabús: la solitud i falta d'afecte que experimenten algunes dones a partir de certa edat i el turisme sexual que s'ha creat al voltant d'elles.
Teresa (magnífica l'actuació de Margaret Tiesel), dona de 50 anys, viu amb la seva filla adolescent qui no sap correspondre a l'afecte que li brinda la seva mare. Decidida a trencar amb la seva quotidianitat, Teresa emprèn un viatge a Kenya. Un cop allà, veurà que té l'oportunitat d'esdevenir una "sugar mummy", nom que reben les dones de certa edat que a canvi d'amor/sexe asseguren la subsistència a joves de bon veure. Però ella, que principalment busca afecte, veurà com les seves expectatives es van frustrant proporcionalment a les relacions que va establint. Aquests joves no estan per donar amor sinó per, encara que sigui passant per moments d'humiliació gairebé d'esclavitud, rebre d'aquestes dones diners o béns materials. La protagonista acabarà experimentant més solitud que mai i acceptant que ni la seva edat ni el seu cos estan dins dels cànons establerts.
Pel·lícula que aborda certes situacions en clau d'humor però que a mesura que va avançant aquesta desapareix per donar pas a una gran tristesa i desolació. I és que quan una obra ens mostra una doble realitat dolorosa resulta molt difícil romandre indiferent.
Paradís: Fe (Paradies: Glaube), segona part de la trilogia.
Fe és la segona entrega de la trilogia Paradís. Tot el que a Amor era colorit, contrastos d'interiors/exteriors i continus canvis d'espais, en Fe es convertirà en un uniforme color beix/gris, escenes d'interiors i moviments de càmera més estàtics.
Anna Maria, igual que Teresa la protagonista d'Amor, també buscarà l'amor, però l'Anna creurà haver-lo trobat en la figura de Jesús. Especialista en Raigs X, dedica els seus dies de vacances a lliurar-se a la pregària amb frenesí i a recórrer cases de Viena per tal de convertir els seus habitants a la religió. Això permetrà a Ulrich Seidl, el director, presentar-nos uns personatges d'allò més variat que respondran a les peticions d'Anna Maria amb tota mena de reaccions: des de còmiques, passant per despectives i burletes, fins a les agressives i irrespectuoses. Però totes amb una bona dosi d'humor negre i surrealista. Feliç amb la seva beateria, tot canviarà el dia en què el seu exmarit, musulmà i paraplègic, torni per quedar-se amb ella. Les contínues baralles, desacords i insults seran el pa de cada dia. A poc a poc, el fracàs en la convivència amb el seu ex i les decepcions en la seva tasca predicadora aniran allunyant Anna del seu Paradís religiós per traslladar-la al seu solitari i personal infern.
Paradís: Esperança (Paradies: Hoffnung), tercera part de la trilogia.
Tercera i última part de la trilogia Paradís, podríem dir que Esperança és la més lleugera i menys interessant de les tres pel·lícules. Ulrich Seidl, el director, sembla haver deixat enrere l'humor corrosiu i irònic per endinsar-se en un món on els gestos i mirades seran els protagonistes dels dos personatges principals. Melanie és una adolescent filla de Teresa (Amor) i neboda d'Anna Maria (Fe), que passa les vacances en un campament per a joves obeses per tal de perdre pes. Els seus dies transcorreran entre exercicis físics, dietes per aprimar-se, confidències i festes clandestines d'adolescents. En aquest ambient vacu i superficial Melanie se sentirà atreta pel metge del campament, molt més gran que ella. La resposta d'ell davant les insinuacions de la jove serà d'una ambigüitat i morbositat reprimides que desconcertaran i decebran Melanie.
El desengany i la frustració en aconseguir allò que es perseguia, amb el consegüent sentiment de solitud, tornaran a ser els protagonistes d'Esperança. En aquesta ocasió, però, la història no aconsegueix la brillantor i amenitat de les dues anteriors. Crec que el tema donava molt més de si.
Textos: Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat
Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)
